Diari d'un dia de gana

Diari d'un dia de gana

Barcelona, març de 1938

 

—Jesús, lleva’t! —crida la mama—. Va, lleva’t!

—No vull, fa fred —contesto jo des del llit, encongit sota tres velles mantes.

Sento uns cops de martell i ensumo una forta olor a fum de fusta cremada. «Algú haurà encès una foguera al carrer», penso.

Em llevo a pixar. El vàter és fora, dins d’una petita caseta de maons. M’arrossego una manta pel damunt i, de puntetes per no trepitjar la sorra humida, travesso el patí carregat amb l'orinal gairebé ple. El buido en un forat del terra de la caseta i després, recolzant la mà a la freda paret, pixo durant força estona.

—Mama, tinc gana!

—Doncs no hi ha res —em diu.

Pujo damunt d'una banqueta a la cuina per arribar a la caixeta metàl·lica on guardem el pa. Arribo a moure-la, però noto que és buida.

—Doncs tinc gana!

—Sí, sí, ja ho sé, Jesús, com sempre. Sempre teniu gana… Va, desperta al Pepe i aneu a veure què trobeu —em diu la mama.

El Pepe és el meu germà petit. Té vuit anys, dos menys que jo. Li agrada dormir, molt més que a mi, i li fa mandra llevar-se.

—Desperta’t, babau! —li crido mentre em vesteixo.

Ell treu el cap per sota de les mantes i em diu:

—Jesús, tinc gana!

—Sí, va, vesteix-te i anem a veure què trobem.

Sempre tenim gana. Des de la mort del papa al principi de la guerra que passem fam. La mama no treballa i no tenim res. De vegades, la tia Lola ens du alguna cosa per enganyar la panxa.

No tenim més família que a ella; bé, sí, el meu germà Joan, el més gran dels tres germans; té dotze anys i està ingressat a l’hospital de Sant Pau. M’agrada anar a veure'l perquè ens guarda una mica del seu menjar.

Aquest matí baixem pel carrer Gomis, atents per si veiem res interessant.

—Anem al forn a veure si volen llenya —li dic al Pepe.

Avui és un dia fosc i està tapat, però per sort no plou com els dies anteriors.

Correm i saltem els bassals que queden de la pluja fins que arribem al pont de Vallcarca, on hi ha dos camions parats al mig del carrer. Mentre els conductors discuteixen, nosaltres aprofitem per passar per darrere per veure què duen a la càrrega.

—Deuen ser bidons de benzina, en fa molta olor —li xiuxiuejo al Pepe a cau d'orella.

Hem d’estar ben atents per si algú ens necessita. No tenim força per ajudar a carregar sacs ni per fer segons què, però podem portar encàrrecs, vigilar… ja podem fer moltes feines!

Davant el forn de pa, ens creuem amb un grup de milicians que sentim cridar des de fa estona. En veure'ns, un d'ells s'ajup i fa el ximplet caminant com si fos un ànec. El Pepe es cargola de riure.

Mentrestant, des del carrer, pregunto al forner si vol llenya.

—Sí, noi, però que no sigui molla com l'altra vegada.

El forner ens dóna un llonguet de pa per cada feix de llenya que li portem. Abans haurem d'anar a buscar-la muntanya amunt, prop de la carretera de l'Arrabassada, doncs al barri ja no queda res per cremar.

Correm cap a casa a buscar la destral, i pel camí ens trobem a l'amic Mundito i d'altres que també s'apunten a buscar llenya.

Pugem fins a la Font dels Pins arrossegant uns patinets que estan fets amb portes velles i coixinets com a rodes. Unes cordes lligades a la fusta del davant fan de volant. Creuem camp a través per no trobar-nos amb els nois de Sant Genís, que ens la tenen jurada des de la darrera guerra de pedres, quan li vam obrir el cap a un d'ells.

Després d'un parell d'hores, baixem amb els feixos carregats sobre el patinet pel bell mig de l'Arrabassada. Aquest és el moment més divertit i baixem a molta velocitat. A les corbes hem de mirar de no sortir-nos. Tot i que la carretera està asfaltada, hi ha molta sorra damunt i rellisca bastant. En un gir, li salta un coixinet al patinet del Mundito i es fot de morros. La resta riem en veure’l.

—Quina fava s'ha fotut el Raimundo! —cridem.

S'ha fet mal al genoll i plora. No sembla greu. L'ajudem a col·locar de nou el coixinet i a recollir la llenya que ha saltat pels aires i seguim avall.

Arribem a la porta del forn. L'home, com ens havia promès, ens dóna dos llonguets de pa després de comprovar la llenya. Estan durs, de dies anteriors, però no ens importa, gairebé ho preferim, ens costa menjar-los i duren més.

Hem aprofitat per agafar alguns llinçons i cosconilles[1] que hem trobat als marges de la muntanya.

—Va, portem les herbes a la mama —li dic al meu germà—, i després anem a veure si trobem oli.

Mentre anem rossegant els llonguets, juguem a veure qui sap més renecs i paraulotes. Jo en sé moltes i al Pepe li dic babau i mitja burilla; a ell li agrada dir-me estaquirot.

Entrem a casa sense trucar. La porta sempre és oberta de dia. A la nit, la mama passa la balda.

Vaig a la cuina i agafo la petita lletera metàl·lica.



Gabi Domenech

#11695 en Otros
#867 en Novela histórica
#3356 en Relatos cortos

En el texto hay: supervivencia, infancia, guerra civil espanola

Editado: 21.09.2020

Añadir a la biblioteca


Reportar