EL CAS ANDREU

—Arnau, Joan és aquí per parlar amb tu. Què estàs fent?—. Preguntà la senyora Bonet al seu marit que era a l’habitació jugat amb la seva filla.—: Li dic que entri i s’esperi a la sala d’estar?

—Sí. Ara baixo; abans he d’arreglar-me.—. Digué el senyor Bonet.—: Prepara-li un plat de galetes i una tassa de te!—. Ordenà a la seva esposa.

Cinc minuts més tard Arnau ja era a baix saludant al seu amic i preguntant-li què estava fent a casa seva…

La resposta de Joan fou breu però concisa, detallada amb tots els ets i uts de la qüestió: havien atemptat, per segon cop en un mes, contra el president de la Generalitat Valenciana mentre tornava, amb el cotxe de la presidència, d’una reunió amb els sindicalistes anarquistes que s’havien declarat en vaga de fam per aconseguir una millora del salari mínim i un increment de les pensions; els havien contractat perquè esbrinéssin qui estava al darrere de tot allò, malgrat els interessos de bona part de les Corts, que anhelaven la seva dimissió.

Arnau i Joan acordaren que es reunirien al matí següent amb el cap de govern per a obtenir una llista amb els noms dels principals opositors i fer unes quantes preguntes rutinàries al client, però quan Joan sigué a fora, el senyor Bonet rebé una trucada que li capgirà els plans i va haver d’actuar ràpidament: la muller del president havia trobat el seu cadàver a la biblioteca del palau presidencial i havia estat detinguda per la policia com a principal sospitosa, doncs era l’única que es trobava a l’escena del crim quan succeí l’homicidi.

El detectiu Bonet eixí de casa amb el seu BMW i es dirigí a comissaria per a demanar explicacions al líder del cas.

La persona que dirigia la investigació era una dona esvelta, de cabells rossos i ulls blaus, d’orígen balear que es deia Lorena Collbató i devia tenir aproximadament uns trenta anys… Ocupava la plaça que Arnau havia deixat bacant feia unes setmanes essent la mà dreta d’aquell comissari un xic estúpid que l’havia descendit de categoria per un error no gaire important que havia comès durant el cas Beloki.

La sotsinspectora Collbató, en veure’l entrar al seu despatx, va fer com si res i seguí analitzant els informes del forense, que ja havia fet l’autòpsia i havia dictaminat l’hora i la causa de la mort: entre la una i les cinc de la tarda algú havia entrat a la biblioteca i l’havia escanyat amb una corda mentre aquest bevia una ampolla de vi i menjava unes olives mirant la televisió.

La científica havia trobat les empremtes dactilars de la seva esposa i, per aquest motiu, la sotsinspectora Collbató l’havia arrestat sense pensar-s’ho dos cops; ara redactava al seu despatx les conclusions que entregaria al jutge instructor per a tancar el cas oficialment.

—Vinc a felicitar-la, sotsinspectora, per la seva tasca… M’ha deixat realment estupefacte!—. Exclamà hirònicament el senyor Bonet.—: Però, si em permet, en tres dies demostraré que s’equivoca i que el culpable és un altre.— afegí Arnau que penjà el seu abric al penja-roba del seu antic despatx mentre la reptava.—: Vol acceptar el meu repte?

—D’acord! Accepte el repte… Si en tres dies no ha demostrat la innocència de l’acusada, tancaré el cas i vostè haurà de dir públicament que és un fracassat i haurà d’abandonar la seva tasca com a detectiu privat!—. Va dir Lorena, mofant-se del seu adversari no menys important que ella.—: M’ha escoltat? Ha escoltat el que li acabe de dir?—. Preguntà la sotsinspectora Collbató.

El temps transcorria amb pas ferm; cada minut comptava, així que Arnau, sense despedir-se de la noia que ocupava la seva antiga cadira, marxà cap a la seva oficina per a anunciar als seus socis el que havia promès i posar-se tots tres en marxa per a resoldre’l en el temps acordat.

Demanaren al jutge un permís per a visitar a la reclusa al centre on estava internada preventivament però malgrat ser amic d’Arnau, per pressions del comissari, no l’aconseguiren; així doncs, davant la negativa per part del president del tribunal que la jutjaria, decidiren en primera instància d’anar a l’escena de l’homicidi on la policia cercava la corda.

En arribar a la mansió, varen veure al majordom que netejava el vehicle que normalment usava el president per anar a la feina. Ordenaren al criat que aturés el que estava fent i demanaren al senyor que obrís el cotxe per a mirar l’interior d’aquest i comprovar si el criminal havia deixat les empremtes allí i, si realment l’havien mort a la biblioteca o no.

Joan Macià descobrí un rierol de sang que regalimava pel seient del darrere. Desprès d’avisar Arnau Bonet i Pere Solivella, els tres copsaren l’arma homicida verdadera… Era un revòlver que els de balística, en fer les proves pertinents, descobriren el calibre de la pistola i les empremtes: feia cinc mil·límetres i mig i pertanyia al germà de la víctima, un home; un coronel ja retirat que blanquejava els diners que el govern presidit pel mort utilitzava per a finalitats il·legals i trames de corrupció que esquitxaven de ple al poder judicial mateix… A la cúpula del poder judicial espanyol.

Però per sorpresa d’Arnau i els seus amics, quan l’anaren a visitar aquella tarda, descobriren que el germà de la víctima estava en estat de descomposició des de feia dues setmanes i mitja… L’assassí del president havia utilitzat guants!

La sotsinspectora Collbató corroborà les sospites del senyor Bonet: possiblement, algun diputat que no volia el govern actual, ni tampoc que l’involucréssin entre les corrupteles que la Generalitat havia estat duent a terme fent empobrir les classes obreres en benefici de les dominants, estava al darrere de tot allò.