LES JOIES DE LA SENYORA SANZ

Feia tres mesos que Arnau i Lorena eren amants.

L’esposa del senyor Bonet, una noia un xic més gran que ell anomenada Andrea Soler, havia contractat a un advocat per a fer els preparatius del divorci, farta de les relacions extramatrimonials del seu marit… Una nit, mentre ell era fent l’amor amb Lorena, havia comprovat el seu correu i havia vist les fotos que s’havia fet amb la senyoreta Collbató en una estada a París que demostraven l’existència d’un affair.

Dos mesos més tard, un cop es va oficialitzar la separació del matrimoni Bonet, Arnau es casà amb Lorena i es traslladaren a Elx a viure: començava una nova història que aquest cop duraria per sempre.

L’empresa d’investigació privada que havien fundat els tres amics, també passà per una crisi existencial i decidiren de separar-se: Arnau i Lorena per una banda, i Pere i Joan per l’altra… Dues setmanes més tard, al seu nou despatx, reberen el primer client que havia decidit demanar-los ajuda perquè el detectiu Bonet havia assolit prestigi amb els seus darrers casos.

Segons deia la senyora Sanz, ja feia uns quants anys que notava una forta davallada en la seva col·lecció de joies i volia saber a què era degut i per què. Decidiren acceptar el misteri i resoldre’l, docs no tenien gaire feina i la quantitat que rebien per a solucionar-lo superava el mig milió d’euros.

Arnau va fer les maletes i acompanyà a la senyora Sanz a la seva casa pairal per a posar-se a treballar seguidament.

La senyora Sanz vivia amb el seu espòs i les seves filles, perduda entre les vinyes i les oliveres, al sud del País Valencià. Els seus dos fills grans estaven casats i tenien fills; un d’ells era joier i treballava a la capital… L’altre era antiquari i regentava una parada als Encants de València, especialista, també, en joies.

Els dos germans grans vivien una època no gaire fructífera econòmicament i tenien motius per a robar-les, però la policia, que també ho investigava, de moment no havia trobat cap empremta dels joves Sanz a la caixa forta malgrat saber el codi de seguretat que l’obria.

Arnau demanà a la senyora Sanz de reunir tota la seva família aquell cap de setmana per a interrogar a cada un dels membres juntament amb la seva esposa Lorena.

Dissabte començaren a les cinc del matí amb el matrimoni Sanz… Durà tres hores; a mig matí interrogaren a les germanes Sanz: la gran eixia amb un home jove, d’uns vint anys, nascut a Nova York que pertanyia a la policia d’eixe Estat federat dels Estats Units ocupant el rang de comissari en cap… S’anomenava Martin McQueen i era un addicte al joc, jugant al pòker en casinos de Las Vegas i València regentats per la màfia. Havia acumulat deutes que el perjudicaven en l’investigació car això provocava tenir motius per a robar les pedres precioses del matrimoni que els havia contractat.

A la tarda, desprès de dinar, preguntaren algunes qüestions rutinàries als germans Sanz i a les seves famílies; semblaven ser innocents però tard o d’hora algun d’ells cometria algun error que els acabaria delatant.

L’esposa d’un dels germans Sanz comerciava també amb la màfia venent-los joies i altres objectes de valor; era amant del comissari en cap McQueen i pretenien casar-se a Londres al cap d’un any d’haver-se conegut…

En total quatre sospitosos, dos dels quals no tenien coartada ni antecedents policials; els germans Sanz, en canvi, pertanyien a un grup de lladres que havien atracat diversos bancs i buidat diverses caixes fortes que contenien pedres precioses.

Observant tot allò, Arnau decidí seguir investigant els dos germans; demanà al seu ex-cap que li expliqués detalladament com actuaven durant els robatoris n’Andreu i en Sebastià Sanz… Ells eren els cervells del grup criminal i els seus dos únics socis feien la feina bruta: cada robatori, cada atracament, cada assalt era completament diferent i havien perfeccionat, amb el pas dels anys, el seu mètode per evitar ser descoberts encara que sabien que els bòfies anaven darrere seu, seguint les pistes que anaven deixant.

Arnau, desprès de sopar, marxà a descansar. Lorena, a mitja nit, es llevà en sentir els crits que venien de la sala d’estar on hi havia la caixa forta.

Entrà a l’habitació i veié la silueta d’algú que sortia per la finestra i s’escapava al bosc portant un sac. Encengué el llum i descobrí el cadàver de la senyora Sanz.

Al matí següent, a punta de dia, la científica arribà i el forense procedí a fer l’autòpsia al cos mentre el detectiu Bonet descobria que la porta de la caixa forta havia estat forçada: el lladre s’havia endut el botí restant.

El forense determinà l’hora de la mort: la una de la matinada. I la causa? Un cop al cap ab una tuberia d’aigua occidada; la víctima només estava inconscient i l’homicida li havia disparat un tret per a rematar-la.

Trobaren restes de l’òccit als cabells de la dona i les petjades que havia deixat l’assassí en escapar eren les d’un calçat esportiu.

Lorena descobrí l’arma homicida: un revòlver de calibre 5’5 que pertanyia a l’arsenal de les policies federals nordamericanes; les empremtes que la policia havia descobert pertanyien, tal i com havia deduit Arnau, al comissari Martin McQueen; per tant, si era innocent, l’assassí havia utilitzat guants.

La dona d’Andreu Sanz no havia deixat res a la casa i havia desaparegut. Martin, el seu xicot, no sabia a on era.