L'11 de maig de 1968, vaig tornar al lloc on havia viscut gran part de la meva infància. Havia canviat tant que no sabia del cert si estava perdut: edificis en runes, cotxes accidentats i gent passejant per un carrer que per a mi era desconegut.
Una dona amb mirada indiferent, orgullosa de si mateixa, s'apropà cap a mi i em digué amb menyspreu: "Fuig d'aquest barri o aviso el guàrdia que hi ha allí!".
Vaig mirar a banda i banda però no vaig poder veure a ningú. M'havia descobert aquella senyora? Ella potser no, però en qualsevol cas, jo sí: es tractava, sens dubte, de la filla d'un tal Moritz (un general de l'exèrcit alemany que havia capturat, malauradament, amb les seves tropes d'allò més altives, arrogants, poderoses i egoistes, amb els tancs de la divisió 23 i uns míssils proporcionats pels Estats Units, la capital francesa: París).
Havia canviat tant fins aleshores! No sabia què fer... Em vaig asseure en un banc i mentre perdia el temps contemplant la imatge que havia fotografiat i aquella crua realitat que veien els meus propis ulls. Vaig girar el cap en direcció a la senyora Moritz, però aquesta havia desaparegut.
En canvi, els ulls del seu pare m'espiaven darrere la porta de vidre d'un portal. Ho sé perquè aquell vell edifici que tot just avui acaba de ser enderrocat, tenia un forat, una esquerda causada pels tancs de la divisió 23.
Em mirà fixament durant una bona estona. Carregà l'escopeta de municions i apuntà cap a mi volent-me disparar.
S'esperà una estona pensant-s'ho bé però continuà amb la seva missió. Una bala creuà el cel blau ràpidament i en un tancar i obrir d'ulls vaig caure a terra vessant sang.
Caminà cap a on estava i em robà la fotografia. La seva filla vingué tot seguit amb el seu cotxe i amb la seva ajuda pujaren el meu cos el qual encara estava regalimant sang.
Quan arribaren a casa seva em varen desquartitzar i m'enterraren sota un ametller florit, fent alegre el paisatge d'una terra desolada, a causa de la guerra que tot just acabava de finalitzar.