Skørdåt, la llegenda

(Text publicat en plataformes de lectura gratuïta una mica abans que es publiqués el volum IV.)

Mart
Any 2673

En Julius era conscient que la seva nau espacial era modesta. Primer, era massa menuda com a carguer. Segon, ell i la seva tripulació eren pocs i, a més, força joves (per tant, inexperts). En tot cas, havien tingut temps d'aprendre que, si volien fer-se un lloc en el món dels foralleis, els paramilitars, els contrabandistes i els assaltanaus (i, a més, sortir-ne vius) havien de tenir alguna cosa més que sort. Havien de ser més, havien de ser més ràpids i havien de ser més hàbils. I, si pot ser, havien d'anar més ben armats. Perquè, mentre fossin uns passerells i la seva nau semblés una cagadeta de mosca, elsi seria ben difícil obrir-se camí en el món marginal en què s'havien posat.
Amb tot, en Julius no es deixava intimidar fàcilment. D'entrada, va posar nom a la seva nau. Arreu es deia que una nau sense nom era com un fantasma errant, així que ell va decidir posar-li nom. Per és que, a més, el nom del vehicle ("el Guerrer") era tota una declaració d'intencions: feia referència a son pare, un lluitador brau. Després hi havia la forma de la nau, punxeguda però de contorns arrodonits, que també transmetia gosadia. I, sobretot, hi havia aquell color vermell cridaner del fuselatge.
Gràcies a aquella gosadia, juntament amb el tarannà d'en Julius (llençat i decidit), ell i la seva colla havien començat a aconseguir feinetes (moltes, però, complicades o amb un cert risc). I per això havien fet cap a Mart, on una banda de traficants de poca volada necessitava transportar un material a Urà.
La nau d'en Julius estava estacionada en un hangar petit d'una zona de càrrega i descàrrega de Mart, i la tripulació n'havia baixat. En Julius anava al capdavant, seguit del pilot (en Klaus, el més gras de la colla), l'enginyer (en Geer, alt i prim com ell sol, lluent la pell negra), la dona d'armes (na Martha, de cabells llargs i amb un parell de metralladores penjant a l'esquena en forma de X) i un fugitiu que havien acceptat a bord a canvi que els ajudés a sortir dels mals tràngols perquè tenia contactes i es coneixia moltes vies d'escapatòria (n'Arnaw). Tots cinc van acabar plantats davant tres xicots marcians de pell negra i nas xato, joves com ells, que també miraven d'obrir-se pas en el món de l'hampa. Mentre enraonaven, diverses plataformes robòtiques proveïdes de progravitatoris, surant, anaven introduint caixes dins de la naueta, que tenia la comporta oberta.
Un dels xicots negres que feia les funcions de cap, i que estava plantat enmig dels altres dos companys seus (i un xic més avançat), va dir a en Julius:
—I com heu pogut saltar-vos els controls militars? Aquí fora hi ha un bloqueig militar de ca l'ample. Busquen uns assaltanaus que van aterrar aquí a Mart fa un cron, a veure si els enxampen quan intentin sortir.
En Julius va somriure i va respondre:
—Home, Theader, tenim un pilot superbò...
I amb allò va assenyalar en Klaus. En Theader va mirar aquell pilot gras i alt i va preguntar:
—Tu et veus molt jove per a pixar-te fragates de l'exèrcit. On has après a esquivar bloquejos militars sense que us agafin per la cua?
En Klaus, que no va poder evitar somriure, va contestar:
—Me'n va ensenyar un paio que en sabia molt.
En Theader encara va demanar:
—No t'ho devia pas ensenyar un militar renegat? Ho dic perquè solen ser més traïdors que la mare que els va parir...
En Klaus va contestar:
—No, home! M'ho va ensenyar el pilot de la Skørdåt.
En Theader, una mica desmenjat, va dir:
—Qui? No n'havia sentit a parlar mai.
Però un dels que estava rere d'en Theader, una mica més alt i prim que els altres dos companys seus, va dir:
—Un skørdåtià, dius? I què més, home?
En Klaus, encara somrient, va fer assentir el cap i va afegir-hi:
—Que sí, home. No t'ho creus?
Però aquell xicot alt va insistir-hi, amb to de retret:
—T'ho inventes!
Llavors qui va parlar va ser na Martha:
—Que sí, tros de bleda...! Es diu Zuüb i és capaç de passar pel davant del nas d'un estol de naus sense que ni l'ensumin. Tant és si es tracta de pirates, de militars o d'altra quisca: ell sempre s'esmuny!
El xicot alt va replicar:
—Au, va! És impossible que hagis tingut tractes amb un skørdåtià!
En Theader va girar-se cap al noi que havia parlat i va dir:
—Coi, Lët·tay: els coneixes, aquests skørdå-no-sé-què?
En Lët·tay va dir:
—No, i ara! No els conec! No han existit mai! Són una llegenda...
En Theader va quedar-se encuriosit de sentir allò i va preguntar de nou al seu company:
—Una llegenda? Què vols dir?
—Sí, home —va respondre-li en Lët·tay—. Diuen que eren uns paios que corrien pel Sistema Solar a bord d'una nau anomenada Skørdåt. Segons he sentit dir, se les van tindre amb un fotimer de cagamandúrries i van fer un tou de coses semades! Que si sabien esquivar míssils a l'última mil·lèsima de segon; que si podien travessar camps de mines magnètiques sense que la nau patís ni una sola rascada; que si s'escapolien d'un bloqueig militar fent virolles impossibles; que si podien navegar prop del Sol sense aparells de navegació; que si van ser dels primers a anar a Eris; que si una vegada van escarxar ells solets sense immutar-se un munt de naus pirates que els encerclaven; que si van arribar a destruir diversos destructors de l'exèrcit; que si van fotre canya a un clan de Tritó; que si eren capaços d'esclafar robohtrons mega com si fossin mantega; que si van acabar ells solets amb una megamàfia a Saturn i no van deixar canya dreta... —en Lët·tay va fer una pausa però tot seguit va reprendre la parla— Però no pot ser, collons! Ningú és capaç de fer tot això, rehòstia! Així que aquest pardal —va dir, assenyalant amb el cap en Klaus— no pot haver après re d'un fantasma. Segur que vol quedar-se amb nosaltres, per a enlluernar-nos!
En el grup d'en Julius, n'Arnaw, que s'havia quedat una mica apartat, va replicar un xic molest per la incredulitat d'en Lët·tay:
—Fantasma? No diguis ximpleries! A Titània expliquen moltes coses, d'aquests skørdåtians!
Però en Lët·tay va replicar, picat:
—Falòrnies! Però que no ho veus, tanoca? Això és una llegenda que passa de boca en boca! Qualsevol pilot de pa sucat amb oli, quan s'atura a un bar i ja va engatat fins al cul, sempre mira de lligar; i llavors, fent-se el pinxo, explica històries de corredors de l'espai a les xavaletes que hi ha per allà... Els skørdåtians són una llegenda! No han existit mai.
En Julius somreia sentint tot allò i, sense dir res i amb calma, va treure's l'intcom de la butxaca pectoral. Va clicar en tres botons, un rere l'altre i, quan va haver acabat, tot desant-se l'intcom de nou a la butxaca pectoral, va dir:
—Lët·tay, escolta'm bé, nano: acabo d'enviar-te uns quants textos. Estan escrits per un home que va estar en aquella nau. Es diu Mikka. Sí, nois, encara que no us ho cregueu, la Skørdåt és real. Aquest tal Mikka s'ha dedicat a escriure el que va viure. Us ho passo... a veure si així deixeu de ser tan incrèduls i, de retruc, apreneu quatre coses.
Dit allò, en Julius va girar-se i va començar a anar cap al Guerrer, perquè les plataformes robòtiques flotants ja havien acabat de carregar el material i estaven quietes surant a un costat. Els companys d'en Julius també van girar-se sense dir res més i van seguir-lo. Mentre en Julius s'encaminava cap a la nau, mig girant-se va dir als tres xicots marcians, cridant:
—Ara sortirem de Mart i tornarem a rifar-mos los militars. No tindreu temps de seure a cagar que la vostra càrrega ja haurà arribat a Urà.
En Theader, també cridant, va replicar-li:
—No l'espifieu, eh? Que ens hi juguem molts quartos!
—No us fallarem! —va cridar en Julius, ja pujant a la seva nau, i, en ser a dins, va girar-se i va mirar els marcians; amb un somriure a la cara, va deixar anar confiat en si mateix— Paraula de skørdåtians! —i va picar l'ullet.
Tot seguit els companys d'en Julius van enfilar-se al Guerrer, passant pel costat del seu capità, i la comporta va tancar-se. Al cap de poc, els motors van engegar-se. Lentament, en Klaus, assegut al seient de pilotatge, va fer enlairar la nau i, un cop enlairada, va començar a córrer volant, primer suaument però després amb més embranzida, fins que va sortir d'aquell magatzem per la porta gran en cerca de l'obertura superior que duia a l'exterior.
Els tres xicots negres s'havien quedat sols. En Theader va dir:
—Bé, esperem que aquests paios sàpiguen moure's, allà fora... Au, vinga, pugem al carro i tornem cap a casa.
Ell i el tercer xicot (que no havia badat boca en tota l'estona) van anar cap al vehicle terrestre que hi havia aparcat a uns metres a la seva esquerra; però en Lët·tay s'havia quedat quiet consultant la pantalla del seu intcom, sostenint-lo amb la mà dreta. El noi tenia la mirada enganxada a la pantalla, com si hi hagués un magnetisme molt fort. En Theader, en veure-ho, va aturar-se i va cridar-lo:
—Ei, Lët·tay, xeic, què fots? Marxem!
Però en Lët·tay va respondre:
—Espera, que estic mirant els textos que m'ha enviat el torrat d'en Julius!
Tanmateix, en Theader no estava per orgues i va recular, va agafar fort pel braç en Lët·tay i va fer-lo anar cap al vehicle. Tot i amb això, en Lët·tay no deixava de mirar la pantalla mentre es dirigia cap al cotxe, com si hi tingués la mirada enganxada.
Van pujar tots dos al vehicle, i la porta es va tancar rere seu. El tercer xicot, que ja estava al seient del conductor, sense dir res va engegar-lo i va posar-se a conduir, alhora que en Lët·tay i en Theader s'havien assegut a la part posterior. Mentre el vehicle avançava, en Lët·tay no deixava de mirar tot concentrat la pantalla. En Theader, un xic molest per l'actitud del seu company, va recriminar-li:
—Vols deixar estar aquests textos del dimoni? Que tenim feina, no et fot?
Però en Lët·tay, fent mala cara, sense ni mirar el seu company i alçant la mà esquerra posant-la estesa, va ordenar taxatiu:
—Txst!
I va continuar llegint. En Theader, encara més molest, va retreure-li:
—Què vol dir, "Txst!"?
Llavors en Lët·tay va parar de llegir, va mirar en Theader i va dir:
—Uà, aquestes històries són l'hòstia! Aquesta gent va existir de debò! I va fer coses increïbles!
—Au, va!
—Que sí, home! —va replicar en Lët·tay, intentant convèncer el seu company.
En Theader va començar a dubtar. Potser sí que havien existit uns foralleis capaços de fer coses increïbles. A en Theader no li agradava distreure's quan estava per la feina; però la manera com el seu company s'havia quedat enganxat a la lectura va intrigar-lo. Llavors, un poc encuriosit, va preguntar:
—I què van fer?
En Lët·tay va tornar a mirar a la pantalla i, assenyalant-la amb la mà esquerra, va dir:
—Mira: el primer text explica com aquell tal Mikka va conèixer la penya de la Skørdåt.
En Theader dubtava sobre si demanar més informació d'aquella història o deixar-ho estar. Però finalment el cuquet va poder més, així que va preguntar a en Lët·tay:
—Eren foralleis, els de la Skørdåt?
—Sí. Mira, n'hi havia un, que li deien Kross, que era un gegant i era capaç d'abonyegar el fuselatge d'una nau sols pegant-hi un cop de puny. Tenia més força que un forat negre!
En Theader no va poder estar-se de dir:
—Au, va, home! Qui ha escrit això no hi toca!
—Doncs, pel que veig, ell i el capità de la Skørdåt (que li deien Denk) eren molt amics. Es veu que es van conèixer en una presó de Neptú.
En Theader va demanar:
—I qui més hi havia?
—Hi havia el pilot, aquell de qui ens han parlat abans, que sabia fer anar la nau com una fura. I una exmilitar, anomenada Athena, capaç de dissenyar tàctiques de combat superefectives. I també hi havia l'enginyera de la nau, una tal Lylya, que era més viva que la fam. I una caça-recompenses a qui anomenaven Djènia. I més gent...
En Theader va acostar-se al seu company, a fi de poder veure la pantalla de l'intcom, i va dir:
—I, el Mikka aquest, com va conèixer aquesta gent?
En Lët·tay va mirar el seu company i va explicar:
—Es veu que el Mikka era un lladregot de la Lluna que malvivia com podia. Va topar-se amb una mossa de la Skørdåt, una tal Rakkett, que era la germana del capità de la nau. Tenia una mala folla que no te l'acabes! Pel que diu el text, la xicota, si hagués pogut, hauria fumut una bona garrotada a aquell Mikka!
En Theader, rient, va dir:
—Au, va! Si aquesta xavala fos tan mala pècora com dius, aquell pispa de la Lluna hauria acabat en qualsevol racó amb uns quants ossos trencats.
Però en Lët·tay ja no va respondre: va continuar llegint, atrapat per aquella història. Al cap d'uns segons, va dir:
—Ara ho rebotaré als meus amics, perquè ho llegeixin!
I va clicar sobre un botó de la pantalla per tal de reenviar-ho als seus amics.
En Theader no acabava d'entendre l'actitud del seu company. Però, a mesura que passaven els segons, li anava creixent el dubte: i si realment les peripècies d'aquella gent eren tan sorprenents com es desprenia del comportament del seu col·lega? Aleshores va apropar-se totalment a en Lët·tay i va demanar:
—M'ho deixes veure?
En Lët·tay va posar la pantalla de l'intcom de manera que el seu company pogués veure-la bé, i el mateix Lët·tay va dir, ara mirant la pantalla, ara mirant en Theader i anant assenyalant a la pantalla amb el dit índex:
—Hi ha diverses històries. N'hi ha una que explica que van entrar a l'atmosfera de Venus per a fotre girada a uns que els perseguien...
—Au! —va tallar-lo en Theader— Això sí que no s'ho creu ni sa mare! Qui se la fot dintre de Venus? Aquella atmosfera del dimoni et pot xafar com un martell xafa un coixí!
—No ho sé, però mira —en Lët·tay va assenyalar de nou a la pantalla, mirant-la—: aquest Mikka ha fet una nota introductòria que diu així...
I llavors en Lët·tay va llegir en veu alta:
"El que us explicaré tot seguit són les vivències que vaig viure a bord de l'astronau Skørdåt quan jo era jovenet, a mitjan segle XXVII. Al llarg de la meva vida he vist món i us asseguro que la tripulació d'aquella nau era la gent més valerosa que us pugueu imaginar. No s'arronsaven davant de res ni de ningú. Totes les persones que van tenir tractes amb ells van acabar considerant-los uns herois. Ells, és clar, no volien ser considerats herois: simplement, anaven a la seva en un Sistema Solar que s'esfondrava per totes bandes. Però, malgrat tot, aquelles persones van viure uns fets que haurien posat a prova qualsevol (i creieu-me si us dic que molt poca gent hauria superat aquells reptes). Allò els va convertir en herois. No només pels actes que van fer, sinó per les decisions que van haver de prendre, més d'una vegada en situacions extremadament complicades i al límit de la resistència mental. I gràcies a allò van fer coses que no us podeu ni imaginar. D'aquella gent vaig aprendre'n tantes coses que no sé si reeixiré a transmetre-ho. Però, en tot cas, espero enviar un alè d'esperança en aquest món en descomposició que ens ha tocat viure. Perquè, allà on sigueu, heu de saber que hi ha persones que, malgrat les adversitats de la vida, en comptes de rendir-se, alçaven al cap, miraven de fit a fit l'adversari i, per molt malament que pintessin les coses, per temible que fos aquell adversari, ells empunyaven les armes i, proveïts de tot el coratge que tenien, s'enfrontaven al que calgués. Al que calgués! Aquesta és la història d'una gent que, quan tota la humanitat havia caigut en el desànim, ells van decidir continuar dempeus."
En Lët·tay va callar. Va mirar el seu company i va dir:
—Ho veus, nano? Van existir de v'ritat.
En Theader també va mirar en Lët·tay i va dir:
—Doncs aquests skørdåtians devien ser la-mare-que-els-va-parir de semats!
En Lët·tay va somriure en adonar-se que el seu company li havia acabat donant la raó. En Theader ja sentia una gran curiositat per aquelles històries i, tocant en Lët·tay costat per costat i abocat sobre l'intcom del seu company, va preguntar:
—I què més va passar? Explica, explica!
Llavors en Lët·tay va respondre:
—Començaré amb la primera història.
I va posar-se a llegir en veu alta:
"Any 2652. Carrer major de Capsídia, ciutat de la Lluna. En un racó, mig amagada, hi havia una noia de pell blanca d'uns 22 anys. Anava mirant a banda i banda: no volia veure aparèixer cap militar ni encara menys milicians que controlaven el tràfic de fato il·legal a la Lluna. Si la descobrien els primers, ho tenia fotut; si la descobrien els segons, ho tenia pitjor. Finalment va decidir-se. Va començar a avançar entre la gent, creuant el carrer. Se l'havia de jugar..."